Dubte existencial

Benvolgudes persones lectores en potència i benvolgut Iván,
després d'unes primeres setmanes de la nostra tornada a la xarxa (enrera queden el "Racó per Naufragar" i potser també "Mi Escondite"), em pregunto encuriosit si algú, a part de vostè i jo, jove egarenc, visita aquest bloc. A vos què li sembla? Com que no tenim contador de visites ens haurem de guiar per els comentaris als missatges.

Si descartem els nostres comentaris als posts la xifra puja fins a zero. Davant d'això cal fer dues constatacions, primera, si ningú ens llegeix és igual, continuarem penjant els que ens bé de gust encara que sigui per plaer personal d'un i l'altre. Però, per altra banda, si alguna ànima juganera entra a la nostra plana, encara que sigui per casualitat, l'animo a deixar algun comentari al missatge que més l'agradi o més repugnància li causi.

Una abraçada per les persones lectores en potència.

P.D.: em consta que hi ha alguna persona lectora en acte(m'atreviria a dir que algunes), ja sap, un "Hola, tontaines!" o un "que pesats que sou!".

Parlant de...

No sé què té, és màgica, dolça i amarga, gratificant, freda o calenta, m'exalta, m’omple de plaer i a la vegada de tranquil·litat. No pots parar, actuar com si no hi fos, t’enganxa. La xocolata et fa bé.

(“Para contarte, canto, quiero que sepas cuánto me haces bien, me haces bien, me haces bien.” J. Drexler)

Carta para quien quiera leerla...

Querid@ ...................,

Quisiera contarte muchas cosas. Contarte que la vida es como un cuento, con lobos, osos, vinos y rosas. Contarte como las tardes se hacen largas, eternas. El frío penetra hasta en los huesos. El día, que cada vez es más corto, me parece inmutable, con el Sol en el exilio y los coches en procesión. Me cansa fichar seis veces. Las derrotas son de todos, jamás fueron agridulces, como piensan algunos. Algunas vidas se van con una sonrisa en los labios, mientras otras aparecen con lágrimas en la mejilla. La radio y el demoníaco Federico me acompañan en mis travesías; tal vez sea mejor estar mal acompañado que sólo. Sólo el café me mantiene dormido, y el insomnio se convierte en sueños; por eso me gustan los jueves. Echo en falta el ir en tren, la espera en los andenes, el fijarme en la expresión y las historias de los viajeros, el traqueteo y hasta los apilamientos de gente que no te permite ni sentarte. A veces soy demasiado orgulloso y tozudo; no se puede vivir eternamente en una trinchera. Me gustaría además poder tener más tiempo libre para escribir y leer. Perdí la inspiración, aunque bien pensado nunca la tuve. Hace mucho tiempo que no escribo nada (salvo alguna carta, como ésta), y tengo algunos libros sin terminar (o sin empezar), que me gustaría mucho poder leerlos. ¡Ni siquiera he podido terminarme la antología poética de Antonio Machado que compré hace dos años en Cuba! Ahhh... Cuba... si pudieras verla de noche... si te hipnotizará la puesta de sol en La Habana... si la vieras desnuda y desierta cómo la vi yo...... seguro que te enamorabas de ella. El amor me desconcierta, y cada vez me entiendo menos. Como Calamaro, no quiero que me mientan ni me digan la verdad. Mejor no hablemos de los estudios, ya que lo tengo todo muy abandonado. Soy un desastre, ¿verdad?

Un fuerte abrazo de tu amigo,

Seguiràs present en la nostra lluita. GRÀCIES GREGORI!

Com a persones que volem una societat més justa, com a catalans, com a comunistes, t'acomiadem. Gràcies per dedicar la teva vida, amb els teus encerts i contradiccions, a la lluita per un altre món: pel socialisme, la democràcia i els drets del nostre poble. Orgullosos de seguir la teva tasca, de formar part del teu Partit. No t'oblidarem.

Ivan i Ricard

T'he conegut sempre igual (d'en Raimon per a Gregori López Raimundo, 1973)

Alerta vius, jo sé que si caiguesses

tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Entre els sorolls dels cotxes, del carrer

i de la gent que atrafegada passa,

he vist molt clar que són molts els que lluiten

i que com tu calladament treballen.

T'he conegut sempre igual com ara,

els cabells blancs, la bondat a la cara,

els llavis fins dibuixant un somriure

d'amic, company, conscient del perill.

Sense parlar m'has dit "tot va creixent",

lluita d'avui pel demà viu i lliure,

que es va forjant aquests dies terribles,

temps aquests temps de tantes ignoràncies.

No m'he girat mentre serè em creuaves,

he sentit fort un gran orgull molt d'home,

no em trobe sol, company, no et trobes sol

i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;

aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.

Alerta vius, jo sé que si caiguesses

tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

T'he conegut sempre igual com ara.

Paraules optimistes

Lectores i lectors (en el supòsit que existiu, no en tenim cap prova),

degut a que en jove Iván no ens regala cap text i a que no vull cansar-vos amb reflexions ensucrades, penjo la lletra d'una cançó que em transmet bones vibracions.

QUE TINGUEM SORT (de Lluís Llach)

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.
Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.
I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Es van confondre (republicanisme dolç o cursi)

No era hivern, no havia canviat l’últim dígit de la numeració anual, encara no menjàvem castanyes i els panellets estaven per fer. De ben segur fou una confusió, estaven distrets, atrafegats llegint cartes de milions de criatures, o negociant el preu dels joguets en alguns gran magatzems d’il·lusions i somriures.

O pot ser estaven indignats amb les meves fermes conviccions republicanes i volien que retornés a la innocència de la infància, sabés de nou que és posar cara de babau, o obrir els ulls al matí i veure que no ha sigut un somni.

No sé si volien que tornés a creure en ells o va ser un error fruït de l’edat de ses majestats, però van portar-me el regal màgic, únic, tres mesos abans. Des d’aquell dia visc una contradicció sense aparent solució, això de ser monàrquic només amb Ells no m’acaba de convèncer. Però alguna cosa em diu que els Reis Mags d’Orient no són com els Borbons.

Tens les mans fredes

M’agrada aquest temps, aquesta època de l’any. Recobres l’optimisme. Quan l’estiu arriba a les seves acaballes els ànims decauen. T’ho has passat molt bé, has aprofitat els dies al màxim, les setmanes eren plenes d’alternatives per concretar. Sobredosis agradable d’amics. I tot s’acaba, el setembre arriba buidant les terrasses i tancant les discoteques sense parets. Ja no podràs aprofitar el temps.

Enfoques el nou curs vital amb els ànims per terra, torna la rutina que recordes com a quelcom desagradable. Tant mateix fa calor, ben fastigós tot plegat, contradiccions. Classes o feina, mil obligacions i pocs moments per fer volar la ment. Però passen els dies i no tot és tant horrible. Pots buscar la manera de fer-ho diferent, de viure les tardes ben acompanyat, d’esperar el cap de setmana i adonar-te que les fulles dels arbres prenen colors nous, tendres.

Tant mateix fa calor. Fins que un bon dia et pares a pensar que no en fa tanta, que fa frescota. I no saps què posar-te, l’abric és massa i amb el jersei fas curt. Però el calendari empeny i les castanyes calentes embolicades amb paper de diari t’escalfen les mans, l’abric t’acompanya.

Magnífic, les fulles comencen a caure dels arbres, les tonalitats de colors a la vora del riu són infinites, tot té un aire romàntic. L’estiu queda lluny. D’aquí a quatre dies el terra del Passeig serà ple de fulles per a que els infants, trapelles, les trepitgin tot corrent pels camins que formen. I ja fa fred, i quan fa fred et tanques al bar i l’escalfor et torna a encendre l’ànima. I és un plaer caminar pel carrer agafat d’una persona que valgui la pena, perquè el fred us apropa i les abraçades són encara més reconfortants.