Compañeros...

Sólo una persona se percató. Levantaste el puño, sonreiste y pronunciaste con voz apagada un "compañeros". Salías del cementerio, de visitar y llorar la tumba de algún ser querido. ¿Tu marido, alguno de tus padres o hermanos? Dime, mujer, ¿falleció recientemente? ¿Sufres su ausencia? Dime, mujer, ¿porque al ver a aquellas personas con aquella bandera levantaste el puño? Venías, mujer desconocida, anciana, envejecita por tu larga y dura vida, vestida de negro luto, con el pañuelo cubriendo el cabello que una vez pudo ser moreno o rubio, de aquella lápida que te duele, y te cruzaste con aquellas personas que entraban al cementerio, con banderas tricolores, homenajeando a las víctimas de una fosa común de republicanos... Reconoció tu corazón aquella bandera, y solo una persona se percató.

Sense perdre el temps (comentari intrascendent)

Tenia ganes d’escriure-us i em passava pel cap això. Davant de la simplicitat del món que ens envolta, que ens inculca els valors de la competència i la productivitat, vull afegir un petit gra de sorra per entendre la vida quotidiana d’una altra manera. Vull plantejar, o millor dit: ressaltar (no m’invento res que no faci tothom), una nova manera d’entendre el temps, superar la dicotomia fer coses o ser productiu versus perdre el temps.

Hi ha un punt mig, proper als dos costats, que es podria definir com deixar córrer el rellotge o deixar passar el temps. Consisteix en adoptar una postura còmode, que et permeti conversar, observar el teu entorn i valorar les coses bones que se’t ofereixen, la vida, la persona que t’acompanya, els torrons que es desfan a la teva boca i el cava que et refresca, viu i juganer, els llavis, la boca i el coll, per somriure després. Es tracta de fer cosetes petites que et mantinguin viu i feliç durant una estoneta, que et faran somriure la resta del dia pensant en el bon moment.

Petits instants com aquests fan que li donis una altra dimensió al temps, l’has assaborit sense fer grans coses, sense ni tan sols veure una pel·lícula. Són això, petits moments, no ho practiqueu tot el dia perquè perd la gràcia i la vida s’escaparà per la finestra, com un tren que no para a la teva estació.

Sols o acompanyats, vosaltres trieu. Jo ho tinc clar.

Poesia propera, el primer pas per la victòria.

“Feliz cumpleaños, cumpleaños feliz,

que vivas mil años y que seas feliz”

Nit de divendres, freda vetllada de desembre. Proposta cultural per celebrar amb bona companyia el meu aniversari a terres del Vallès. A les deu i pocs minuts sortia a l’escenari un dels mites musicals d’aquest país, amb camisa i pantalons negres, cabells llargs, blancs, despentinats. Amb la guitarra com a única companyia i amb la senzillesa de l’escenari buit, en Paco Ibáñez sortia a oferir-nos el que seria una reunió familiar amb música i no pas un concert, perquè el públic era poc nombrós i l’ambient del teatre va generar una complicitat que pocs esperàvem.

Dret i amb un peu sobre la cadira, comparteix amb nosaltres la necessitat de reafirmar-nos en la nostra cultura en front de la invasió anglosaxona, com a baluard del sistema econòmic i social que nega els sentiments i la raó. “Resistir és vèncer” ens deia en Paco. “Poderoso caballero es Don Dinero”. En aquest activisme cultural, i per tant polític, que el porta a sentir-se espanyol, català, valencià, basc i francès, ens acaricià les oïdes amb una cançó en euskera, “Bihotz” (cor en basc); ens explica també que el mateix dia havia arribat a l’Aeroport del Prat procedent de Sevilla, i al sentir anunciar els vols en català havia sentit (“es algo que se siente”) “ja som a casa”.

Cansat de la penetració de l’anglès ens planteja alternatives, com si sabés que celebràvem el meu aniversari anant a aquell recital, ens proposa una cançó d’aniversari per combatre les traduccions del “Happy birthday”. Tot el públic la va cantar, com si fos per mi.

Assentadet a la cadira, amb el jove Ivan, per casualitat, al meu costat dret, i algú fantàstic al costat esquerra, veia com, a ben pocs metres, un referent musical de la nostra cultura política ens cantava sobre l’amor i sobre les persones. Ens feia estremir, amb la seva veu i aspecte malmesos, posant música i sentiment a les lletres d’en José Agustín Goytisolo, Pablo Neruda, Luís de Góngora o Georges Brassens entre d’altres.

La poesia, el primer pas per la victòria. Bona Nit i “A Galopar”, fins a enterrar-los a la Mar.

Sueños de una noche de otoño...

Anoche quise soñarte. Hacía frío y encogí las piernas. Brazo debajo de la almohada, posición fetal, bien tapadito y listo para dormir sin ti. Pensé que no estaba mal así. ¡Que agradable sensación la de estar así, resguardándome del frío en mi pequeña cama! Aún así... que bello sería poder pasar la noche contigo, poder dormir a tu lado y no necesitar tantas mantas para resistir el cercano y cruel invierno. Aunque sólo fuera una noche, contento estaría de no pensar en el ayer, ni en el mañana, de acariciarte, de enredarme en tus besos y de jugar con tu cabello. Aunque sólo fuera una noche, unas pocas horas, para mi duraría más. Más de lo que se tarda en escribir una carta que no será leída. Más de lo que tardan las hojas de los árboles en caer al suelo en otoño mientras los niños, y algún adulto, juegan a pisarlas en la Rambla d'Egara. Acabaría esa noche al llegar la primavera (no la de El Corte Inglés), cuando despertarámos juntos de nuevo, me perdiera en tu primera mirada del día y te marcharas, hasta el próximo invierno o hasta siempre. Y entonces me acordaría de ti en un concierto de Paco Ibáñez, en el Vinyeta tomando una copa, en la luna de Alfajarín, cuando buscase en una librería sin éxito algún libro de José Agustín Goytisolo o en algunas tardes aburridas y alienadas. Pensando en esto, el cansancio me atrapa, me dejo llevar por mi buena amiga la duendecilla de los sueños, y me duermo. Y es entonces, cuando te sueño. Veo una lluvia torrencial que cae sobre nosotros, dos seres mojados sin paraguas, uno enfrente del otro, inmóviles, sonriendo, mirándose a los ojos, mientras la gente corre para refugiarse de la lluvia bajo alguna cornisa y pasa a nuestro lado un tren de los de antes, echando humo por la chimenea y silbando. Tú me hablas, pero hago ver que no te escucho bien por el silbido y me acerco un poco... Suena el despertador; tan sólo era un sueño hecho sueño... ¡Maldigo los paraguas y los despertadores!

Ha arribat la primavera al Corte Inglés

M’he llevat i no sabia pas si podia ser, en ple mes de desembre un sol que tirava d’esquena, camisa i americana i encara te’n sobra. Només té una explicació, la gent ja ha fet les compres de Nadal i els grans magatzems volen passar a la campanya de primavera sense haver de fer les rebaixes. Potser per això tampoc plou des de fa mesos, per allò de “carrers molls, calaixos eixuts”.

M’aturo davant del teclat, com afectat per les ventades d’avui, i no sé si he de parlar de que estem destruint el planeta, que no és normal, que s’ha de fer alguna cosa, que el sistema econòmic n’és el culpable principal, però que tots i cadascun de nosaltres hem de fer per canviar-ho a partir d’un comportament responsable. No en tinc ganes.

No en tinc ganes i no en parlo, i parlo de coses que em venen de gust. Em ve de gust que plogui, que les fulles seques del terra s’hidratin, com plenes d’una loció amorosa. Em ve de gust imaginar que plou i camino amb algú, especial, concret, irrepetible, pel Passeig de Manresa, mirant l’entorn com si no el conegués, com si fos nou, trobant-li tot allò que té de bo, però plovent.

Plovent, t’ho imagines? I anem amb un sol paraigües, el compartim. Ens protegeix de l’exterior, d’un exterior agradable que ens obliga a estar a propet, el paraigües com a estona d’intimitat, d’avançar sense destí preestablert, però avançant, no pots estar quiet en mig del carrer com una estàtua.

I una rajola mal fixada et mulla els peus al trepitjar-la, expulsant l’aigua que tenia sota seu. Quin fred! Potser entrem a un bar i potser ens prenem una infusió, que torna la calor al teu cos. Els vidres estan entelats, a fora plou molt, potser. T’ho imagines?

Otra minicarta...

Podría empezar esta nueva nota hablando otra vez de ciertas tardes grises y aburridas o de cartas escritas clandestinamente. También podría ser curioso que empezase, por una vez, de forma correcta, seria y formal con un "Muy distinguid@ señor/a mí@" (¡que horror!). Pero no es mi pretensión cansarte siempre con estos vacuos inicios. Así que hoy, y sin que sirva de precedente, no hay saludo ni retórica introducción. Cada día hace más frío, y me gusta. Me he cansado de oir por la radio las falacias y la maldad de Federico. El amor me pesa, me pesa mucho. Debería lavar el coche más a menudo, no sea que me condenen al ostracismo de los marranos. Me asustan las películas de miedo; como un niño me tapo los ojos y no miro. Sueño con mi hermano en irnos a vivir pronto juntos, tal vez el mileurismo y el tocho nos lo impidan y nos despierte de los sueños. Me río mucho del sentido del humor de mi hermano, y me alegra ver que nos llevamos bien. Sigo perdiendo al ajedrez; no debe ser lo mío la estretegia militar. No entiendo de rimas, ni de métrica ni de sonetos, pero sólo tu y yo sabemos, que sin poesía, vivir no quiero. Puede que no exteriorice esta sensación, pero veo con ilusión y esperanza el futuro, aunque a la vez reconozco que me gusta evadirme y atrincherarme en la nostalgia melancólica (o en la melancolía nostálgica; propiedad del producto es el no ser alterado por el orden de los factores). Con total inocencia y sin pretender ofenderte pareciendo un Don Juan cortejándote de forma caballeresca, acabo esta minicarta (que empezé sin un saludo, y terminaré sin una despedida), haciéndote saber que algunas tardes aburridas en el curro, me acuerdo de ti y te escribo.

Dubte existencial

Benvolgudes persones lectores en potència i benvolgut Iván,
després d'unes primeres setmanes de la nostra tornada a la xarxa (enrera queden el "Racó per Naufragar" i potser també "Mi Escondite"), em pregunto encuriosit si algú, a part de vostè i jo, jove egarenc, visita aquest bloc. A vos què li sembla? Com que no tenim contador de visites ens haurem de guiar per els comentaris als missatges.

Si descartem els nostres comentaris als posts la xifra puja fins a zero. Davant d'això cal fer dues constatacions, primera, si ningú ens llegeix és igual, continuarem penjant els que ens bé de gust encara que sigui per plaer personal d'un i l'altre. Però, per altra banda, si alguna ànima juganera entra a la nostra plana, encara que sigui per casualitat, l'animo a deixar algun comentari al missatge que més l'agradi o més repugnància li causi.

Una abraçada per les persones lectores en potència.

P.D.: em consta que hi ha alguna persona lectora en acte(m'atreviria a dir que algunes), ja sap, un "Hola, tontaines!" o un "que pesats que sou!".

Parlant de...

No sé què té, és màgica, dolça i amarga, gratificant, freda o calenta, m'exalta, m’omple de plaer i a la vegada de tranquil·litat. No pots parar, actuar com si no hi fos, t’enganxa. La xocolata et fa bé.

(“Para contarte, canto, quiero que sepas cuánto me haces bien, me haces bien, me haces bien.” J. Drexler)

Carta para quien quiera leerla...

Querid@ ...................,

Quisiera contarte muchas cosas. Contarte que la vida es como un cuento, con lobos, osos, vinos y rosas. Contarte como las tardes se hacen largas, eternas. El frío penetra hasta en los huesos. El día, que cada vez es más corto, me parece inmutable, con el Sol en el exilio y los coches en procesión. Me cansa fichar seis veces. Las derrotas son de todos, jamás fueron agridulces, como piensan algunos. Algunas vidas se van con una sonrisa en los labios, mientras otras aparecen con lágrimas en la mejilla. La radio y el demoníaco Federico me acompañan en mis travesías; tal vez sea mejor estar mal acompañado que sólo. Sólo el café me mantiene dormido, y el insomnio se convierte en sueños; por eso me gustan los jueves. Echo en falta el ir en tren, la espera en los andenes, el fijarme en la expresión y las historias de los viajeros, el traqueteo y hasta los apilamientos de gente que no te permite ni sentarte. A veces soy demasiado orgulloso y tozudo; no se puede vivir eternamente en una trinchera. Me gustaría además poder tener más tiempo libre para escribir y leer. Perdí la inspiración, aunque bien pensado nunca la tuve. Hace mucho tiempo que no escribo nada (salvo alguna carta, como ésta), y tengo algunos libros sin terminar (o sin empezar), que me gustaría mucho poder leerlos. ¡Ni siquiera he podido terminarme la antología poética de Antonio Machado que compré hace dos años en Cuba! Ahhh... Cuba... si pudieras verla de noche... si te hipnotizará la puesta de sol en La Habana... si la vieras desnuda y desierta cómo la vi yo...... seguro que te enamorabas de ella. El amor me desconcierta, y cada vez me entiendo menos. Como Calamaro, no quiero que me mientan ni me digan la verdad. Mejor no hablemos de los estudios, ya que lo tengo todo muy abandonado. Soy un desastre, ¿verdad?

Un fuerte abrazo de tu amigo,

Seguiràs present en la nostra lluita. GRÀCIES GREGORI!

Com a persones que volem una societat més justa, com a catalans, com a comunistes, t'acomiadem. Gràcies per dedicar la teva vida, amb els teus encerts i contradiccions, a la lluita per un altre món: pel socialisme, la democràcia i els drets del nostre poble. Orgullosos de seguir la teva tasca, de formar part del teu Partit. No t'oblidarem.

Ivan i Ricard

T'he conegut sempre igual (d'en Raimon per a Gregori López Raimundo, 1973)

Alerta vius, jo sé que si caiguesses

tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Entre els sorolls dels cotxes, del carrer

i de la gent que atrafegada passa,

he vist molt clar que són molts els que lluiten

i que com tu calladament treballen.

T'he conegut sempre igual com ara,

els cabells blancs, la bondat a la cara,

els llavis fins dibuixant un somriure

d'amic, company, conscient del perill.

Sense parlar m'has dit "tot va creixent",

lluita d'avui pel demà viu i lliure,

que es va forjant aquests dies terribles,

temps aquests temps de tantes ignoràncies.

No m'he girat mentre serè em creuaves,

he sentit fort un gran orgull molt d'home,

no em trobe sol, company, no et trobes sol

i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;

aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.

Alerta vius, jo sé que si caiguesses

tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

T'he conegut sempre igual com ara.

Paraules optimistes

Lectores i lectors (en el supòsit que existiu, no en tenim cap prova),

degut a que en jove Iván no ens regala cap text i a que no vull cansar-vos amb reflexions ensucrades, penjo la lletra d'una cançó que em transmet bones vibracions.

QUE TINGUEM SORT (de Lluís Llach)

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.
Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.
Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.
Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.
I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.
Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Es van confondre (republicanisme dolç o cursi)

No era hivern, no havia canviat l’últim dígit de la numeració anual, encara no menjàvem castanyes i els panellets estaven per fer. De ben segur fou una confusió, estaven distrets, atrafegats llegint cartes de milions de criatures, o negociant el preu dels joguets en alguns gran magatzems d’il·lusions i somriures.

O pot ser estaven indignats amb les meves fermes conviccions republicanes i volien que retornés a la innocència de la infància, sabés de nou que és posar cara de babau, o obrir els ulls al matí i veure que no ha sigut un somni.

No sé si volien que tornés a creure en ells o va ser un error fruït de l’edat de ses majestats, però van portar-me el regal màgic, únic, tres mesos abans. Des d’aquell dia visc una contradicció sense aparent solució, això de ser monàrquic només amb Ells no m’acaba de convèncer. Però alguna cosa em diu que els Reis Mags d’Orient no són com els Borbons.

Tens les mans fredes

M’agrada aquest temps, aquesta època de l’any. Recobres l’optimisme. Quan l’estiu arriba a les seves acaballes els ànims decauen. T’ho has passat molt bé, has aprofitat els dies al màxim, les setmanes eren plenes d’alternatives per concretar. Sobredosis agradable d’amics. I tot s’acaba, el setembre arriba buidant les terrasses i tancant les discoteques sense parets. Ja no podràs aprofitar el temps.

Enfoques el nou curs vital amb els ànims per terra, torna la rutina que recordes com a quelcom desagradable. Tant mateix fa calor, ben fastigós tot plegat, contradiccions. Classes o feina, mil obligacions i pocs moments per fer volar la ment. Però passen els dies i no tot és tant horrible. Pots buscar la manera de fer-ho diferent, de viure les tardes ben acompanyat, d’esperar el cap de setmana i adonar-te que les fulles dels arbres prenen colors nous, tendres.

Tant mateix fa calor. Fins que un bon dia et pares a pensar que no en fa tanta, que fa frescota. I no saps què posar-te, l’abric és massa i amb el jersei fas curt. Però el calendari empeny i les castanyes calentes embolicades amb paper de diari t’escalfen les mans, l’abric t’acompanya.

Magnífic, les fulles comencen a caure dels arbres, les tonalitats de colors a la vora del riu són infinites, tot té un aire romàntic. L’estiu queda lluny. D’aquí a quatre dies el terra del Passeig serà ple de fulles per a que els infants, trapelles, les trepitgin tot corrent pels camins que formen. I ja fa fred, i quan fa fred et tanques al bar i l’escalfor et torna a encendre l’ànima. I és un plaer caminar pel carrer agafat d’una persona que valgui la pena, perquè el fred us apropa i les abraçades són encara més reconfortants.