dissabte, 29 de desembre del 2007
Compañeros...
diumenge, 23 de desembre del 2007
Sense perdre el temps (comentari intrascendent)

Sols o acompanyats, vosaltres trieu. Jo ho tinc clar.
dissabte, 15 de desembre del 2007
Poesia propera, el primer pas per la victòria.

“Feliz cumpleaños, cumpleaños feliz,
que vivas mil años y que seas feliz”
Dret i amb un peu sobre la cadira, comparteix amb nosaltres la necessitat de reafirmar-nos en la nostra cultura en front de la invasió anglosaxona, com a baluard del sistema econòmic i social que nega els sentiments i la raó. “Resistir és vèncer” ens deia en Paco. “Poderoso caballero es Don Dinero”. En aquest activisme cultural, i per tant polític, que el porta a sentir-se espanyol, català, valencià, basc i francès, ens acaricià les oïdes amb una cançó en euskera, “Bihotz” (cor en basc); ens explica també que el mateix dia havia arribat a l’Aeroport del Prat procedent de Sevilla, i al sentir anunciar els vols en català havia sentit (“es algo que se siente”) “ja som a casa”.
Cansat de la penetració de l’anglès ens planteja alternatives, com si sabés que celebràvem el meu aniversari anant a aquell recital, ens proposa una cançó d’aniversari per combatre les traduccions del “Happy birthday”. Tot el públic la va cantar, com si fos per mi.
Assentadet a la cadira, amb el jove Ivan, per casualitat, al meu costat dret, i algú fantàstic al costat esquerra, veia com, a ben pocs metres, un referent musical de la nostra cultura política ens cantava sobre l’amor i sobre les persones. Ens feia estremir, amb la seva veu i aspecte malmesos, posant música i sentiment a les lletres d’en José Agustín Goytisolo, Pablo Neruda, Luís de Góngora o Georges Brassens entre d’altres.
La poesia, el primer pas per la victòria. Bona Nit i “A Galopar”, fins a enterrar-los a la Mar.
dimarts, 11 de desembre del 2007
Sueños de una noche de otoño...
diumenge, 9 de desembre del 2007
Ha arribat la primavera al Corte Inglés

M’aturo davant del teclat, com afectat per les ventades d’avui, i no sé si he de parlar de que estem destruint el planeta, que no és normal, que s’ha de fer alguna cosa, que el sistema econòmic n’és el culpable principal, però que tots i cadascun de nosaltres hem de fer per canviar-ho a partir d’un comportament responsable. No en tinc ganes.
No en tinc ganes i no en parlo, i parlo de coses que em venen de gust. Em ve de gust que plogui, que les fulles seques del terra s’hidratin, com plenes d’una loció amorosa. Em ve de gust imaginar que plou i camino amb algú, especial, concret, irrepetible, pel Passeig de Manresa, mirant l’entorn com si no el conegués, com si fos nou, trobant-li tot allò que té de bo, però plovent.
Plovent, t’ho imagines? I anem amb un sol paraigües, el compartim. Ens protegeix de l’exterior, d’un exterior agradable que ens obliga a estar a propet, el paraigües com a estona d’intimitat, d’avançar sense destí preestablert, però avançant, no pots estar quiet en mig del carrer com una estàtua.
I una rajola mal fixada et mulla els peus al trepitjar-la, expulsant l’aigua que tenia sota seu. Quin fred! Potser entrem a un bar i potser ens prenem una infusió, que torna la calor al teu cos. Els vidres estan entelats, a fora plou molt, potser. T’ho imagines?