Ha arribat la primavera al Corte Inglés

M’he llevat i no sabia pas si podia ser, en ple mes de desembre un sol que tirava d’esquena, camisa i americana i encara te’n sobra. Només té una explicació, la gent ja ha fet les compres de Nadal i els grans magatzems volen passar a la campanya de primavera sense haver de fer les rebaixes. Potser per això tampoc plou des de fa mesos, per allò de “carrers molls, calaixos eixuts”.

M’aturo davant del teclat, com afectat per les ventades d’avui, i no sé si he de parlar de que estem destruint el planeta, que no és normal, que s’ha de fer alguna cosa, que el sistema econòmic n’és el culpable principal, però que tots i cadascun de nosaltres hem de fer per canviar-ho a partir d’un comportament responsable. No en tinc ganes.

No en tinc ganes i no en parlo, i parlo de coses que em venen de gust. Em ve de gust que plogui, que les fulles seques del terra s’hidratin, com plenes d’una loció amorosa. Em ve de gust imaginar que plou i camino amb algú, especial, concret, irrepetible, pel Passeig de Manresa, mirant l’entorn com si no el conegués, com si fos nou, trobant-li tot allò que té de bo, però plovent.

Plovent, t’ho imagines? I anem amb un sol paraigües, el compartim. Ens protegeix de l’exterior, d’un exterior agradable que ens obliga a estar a propet, el paraigües com a estona d’intimitat, d’avançar sense destí preestablert, però avançant, no pots estar quiet en mig del carrer com una estàtua.

I una rajola mal fixada et mulla els peus al trepitjar-la, expulsant l’aigua que tenia sota seu. Quin fred! Potser entrem a un bar i potser ens prenem una infusió, que torna la calor al teu cos. Els vidres estan entelats, a fora plou molt, potser. T’ho imagines?